Notícies



Desenvolupat un mètode per a predir les invasions biològiques


El peix corneta Fistularia commersonii, introduït al Mediterrani a través del Canal de Suez, és una de les espècies més invasores del mar Mediterrani i d'Europa. Credits: Debi Henshaw -www.digitaldiving.co.uk
19 Setembre 2014

Científics de l'ICM i de la Universitat Pompeu Fabra, en col·laboració amb un equip internacional de científics d'Itàlia i Estats Units, ha desenvolupat un mètode que permet predir de forma ràpida i senzilla quines espècies exòtiques poden desenvolupar poblacions invasores.

El mètode es basa en comparar la morfologia de l'espècie exòtica amb la de les espècies natives per poder fer una predicció del seu èxit. En un estudi publicat a la revista científica 'Ecology Letters', el nou mètode s'ha emprat per analitzar espècies de peixos del Mar Roig que han entrat al Mediterrani a través del Canal de Suez.  Aquest va ser un dels processos de canvi de major escala de la història, que es va iniciar a principis del segle XX i que s'ha aguditzat en els últims anys.

Ernesto Azzurro, de l'Istituto Superiore per la Protezione i la Ricerca Ambientale, ISPRA (Itàlia), explica: "La idea és que marcant diferents parts de l'anatomia d'un exemplar de cada espècie, podem definir un 'espai morfològic' dins del qual cada espècie ocupa un lloc".

Espècies de forma de vida similar, segueix Azzurro, "es troben prope-res en aquest morfoespai, el que indica que la seva anatomia i el ti-pus de nínxol ecològic ocupat es troben fortament relacionats.  Aquesta relació entre nínxol ecològic i potencialitat d'invasió, que el mateix Charles Darwin havia avançat en el seu llibre 'L'origen de les espècies', ens permet predir les possibilitats d'èxit d'una nova espècie introduïda".

"El nostre estudi demostra que es pot predir l'èxit d'una espècie invasora comparant la seva morfologia amb la de les espècies natives", afegeix Antoni Lombarte, de l'Institut de Ciències del Mar del CSIC. Seguint la idea de Darwin, una espècie nova que sigui semblant a les ja existents tindrà menys possibilitats de desenvolupar poblacions invasores, atès que la seva capacitat d'explotar els recursos existents ia la posseeixen les poblacions residents, ben establertes.

En canvi, si hi ha zones de l'espai morfològic més buides -el que significa nínxols no ocupats i per tant oportunitats noves- l'invasor té possibilitats de progressar, encara que de forma limitada. Finalment, aquelles espècies que tinguin una morfologia que les allunyi de totes les morfologies presents en l'hàbitat receptor, tindrà enormes oportunitats d'expandir.

Així ho confirma aquest estudi, que analitza els casos coneguts i el seu èxit o fracàs relatius. En els casos en què els peixos invasors van aconseguir desenvolupar poblacions numèricament dominants, tots presentaven una morfologia clarament allunyada de les ja existents.

Juntament amb la destrucció d'hàbitats i la caça, una de les causes més im-portants de pèrdua de biodiversitat al nostre planeta és deguda a les espècies invasores, afavorida en les últimes dècades per la globalització. L'entrada d'una espècie exòtica suposa la competència amb les espècies natives, el que en algunes ocasions acaba amb l'extinció d'algunes o moltes d'aquestes.

Les espècies exòtiques són generalment transportades per l'ésser humà des de llocs fora de la seva àrea natural de distribució. Encara que la majoria d'aquestes espècies no sobreviuen o romanen innòcues en els llocs d'introducció, algunes s'adapten a l'ambient de forma més eficient que les espècies natives, i en el pitjor dels casos arriben a dominar l'ecosistema, el que comporta greus perjudicis ecològics i econòmics. El musclo zebrat o el cargol poma són dos exemples de fins a quin punt l'èxit d'un invasor pot destruir i danyar irreversiblement un hàbitat natural.

Estratègies de control

Durant dècades, els ecòlegs han estudiat la dinàmica de les espècies invasores i buscaven un mètode per determinar el potencial invasor d'una espècie. Però els tests proposats fins ara eren difícils d'implementar i la seva eficàcia limitada.

Si es disposes d'una forma de previsió davant un invasor potencialment nociu, es podria plantejar una estratègia de control quan el seu nombre d'individus és encara reduït. La simplicitat del mètode desenvolupat, i la limitada informació que es requereix el converteixen en una eina poderosa i fàcilment aplicable per planificar respostes primerenques enfront d'una espècie invasora.

Ricard Solé, científic ICREA al Complex Systems Lapredir les invasions biolòb de la Universitat Pompeu Fabra, explica que el desenvolupament d'aquest mètode ha estat possible perquè per primera vegada s'han unit dues àrees ben establertes però fins ara separades: la teoria de morfoespais i la teoria de invasions biològiques. "Aquesta és una de les grans novetats de l'estudi i el que ens permet confirmar la idea original de Darwin".

A més, fins ara s'havia prestat molt poca atenció a la morfologia dins de l'ecologia. D'altra banda, afegeixen els científics, la metodologia emprada es basa en els programes d'anàlisi de punts homòlegs desenvolupats per Rohlf a partir de l'any 2000.

A més de l'Istituto Superiore per la Protezione i la Ricerca Ambienta-le, de l'Institut de Ciències del Mar del CSIC, i de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), a la feina han participat investigadors de la Universitat de Tennessee i de l'Institut Santa Fe, ambdós en els EUA.

Artícle de referència:

External morphology explains the success of biological Invasions. Ernesto Azzurro, Victor M. Tuset, Antoni Lombarte, Francesc Maynou, Daniel Simberloff, Ana Rodríguez-Pérez and Ricard V. Solé  Ecology Letters. DOI: 10.1111/ele.12351